Cronica d'Almenara Gener 2021
Els Estanys fa 100 anys
Estel Bosó Doménech
Ara fa quasi 100 anys que els científics Luís Pardo, Emilio Moróder, Luís Baguena, Francisco Morote i Adolfo Gandolfi Hornyold, realitzaren diverses incursions en els Estanys d’Almenara amb l’objectiu d’elaborar el primer estudi, des d’un punt de vista científic, d’aquest magnific ecosistema lacustre.
Fotografia de la revista Iberica 1923, any X, Tomo I, 17 març 1923, Vol. XIX núm. 469
Els treballs els portaren a terme entre 1922 i 1924, i els resultats van ser publicar en dos articles. El primer titulat: «Les anguiles de les llacunes d’Almenara, Castelló» el 1923 i escrit per Adolfo Gandolfi Hornyold. I el segon, nomenat: «Les llacunes d’Almenara» de 1924, redactat per Luís Pardo. Ambdós articles, van ser publicats en la revista «Ibèrica. El progreso de las ciencias y de sus aplicaciones». Ibèrica, era una revista de divulgació científica, publicada a Tortosa per l’Observatori de l’Ebre, que va estar en activitat des de 1913- 2004. Abastava totes les ciències exactes, físiques i naturals i tecnologia. Amb articles centrats en el nostre país i també, d’altres països de parla castellana.
Per poder dur a terme la realització de l’estudi dels Estanys es van fer diversos treballs de camp en cinc visites. Durant les quals, aquests investigadors replegaren les dades necessàries per elaborar els treballs. A més, Adolfo Gandolfi Hornyold es va encarregar de fer un reportatge fotogràfic de la zona que es va incloure en la revista en blanc i negre.
Fotografia de la revista Iberica, any X, Tomo I, 17 març 1923, Vol. XIX núm. 469
En veure les fotografies atentament, es pot observar el pas del temps en aquest paisatge i l’evolució de l'ús de l’espai. Per un costat, el primer que destaca es com anaven vestits en la dècada dels 20 del segle passat. Els treballadors i jornalers amb camisa blanca, faixa, boina i els camals arromangats per estar treballant en la zona fangosa de la marjal. Aquests, usaven garramatxes per cobrir-se les cames i protegir-se-les dels insectes i de les sangoneres de la marjal. En contraposició, apareixen els investigadors amb roba de camp però, perfectament abillats i impecables. Per una altra banda, en referència a l'ús de l’espai, de les imatges et dones compte de la importància de la zona per l’economia dels habitants. On els llauradors i els pescadors, són els protagonistes indiscutibles. A més a més, destaca que a Quartons hi havia una casa de pescadors pròxima al fortí de metralladors, baix de la casa que es troba a la cima de la muntanyeta de la Ràpita, de la qual actualment a penes queda rastre. Probablement abans, hi havien més cases de llauradors i pescadors pròximes a les llacunes, que actualment no romanen.
Fotografia de la revista Iberica, any X, Tomo I, 17 març 1923, Vol. XIX núm. 469
L’estudi per part d’aquests autors es va centrar en la zona compresa dels tres Estanys: el Gran i central i els dos laterals. Així com, afluents o ullals visibles, séquies d'aportació d’aigua i la séquia del Braç.
Durant aquestes visites recopilaren una gran quantitat de dades. Tant de les anguiles, amb un estudi d’un total de 20 exemplars, que varen ser classificades destacant les seues mesures, sexe, pes, color, escames, etc. Com també, dades de les aigües i l’entorn natural. Amb un total de: 101 sondejos en les llacunes, 3 preses de materials dels fons per analitzar, 3 sondejos en els emissaris i afluents, 79 preses de temperatura, 3 proves amb el disc de secchi, 3 mostres d’aigua i 5 de plankton.
Fotografia de la revista Iberica, any X, Tomo I, 17 març 1923, Vol. XIX núm. 469
En referència a la pesca, Adolfo Gandolfi Hornyold descriu que en les llacunes es practicava la pesca de llisa sobretot, i també alguns llobarros i barbs. Pel que fa a les anguiles, aquestes eren pescades en les séquies o en les zones de marjal, però no en els llacs. Comenta que les anguiles pescades eren guardades en anguileres. És a dir, cànters de grans proporcions d’argila. Lloc on es quedaven fins el moment de la seua venta. Aquests cànters tenen unes característiques pròpies, ja que estaven perforats amb menuts orificis, eren de grans proporcions i semblants a les antigues àmfores romanes. Els forats tenien una funció molt important, ja que eren essencials perquè les anguiles entraren dins, allí començaven a menjar i a engreixar. De manera que, creixien i ja no podien eixir.
Gandolfi comenta que es venien moltes anguiles, sobre tot en període de pasqua. Entre aquests dies, el dimecres de cendres, era el dia més destacat per la venta. A conseqüència de les restriccions a menjar carn. A banda d’açò, descriu que les anguiles eren de grans proporcions arribant fàcilment els 70cm de llarg.
Fotografia de la revista Iberica, any X, Tomo I, 17 març 1923, Vol. XIX núm. 469
Pel que respecta a l’entorn, el científic Luís Pardo ja en aquest període, considerava que les llacunes d’Almenara, després de l’Albufera de València, eren els representats del regim lacustre més interessants que hi havia. Malgrat, no el més conegut. A més a més, considera que no sols tenien una gran importància científica sinó també, des d’un d’aspecte econòmic. Ja que s’exercia la pesca de llises i anguila, amb certa intensitat i també, hi havien molts camps de cultius.
El seu treball s’estructura de la següent manera, amb un estudi de la limnografia o posició geogràfica i altura sobre el nivell del mar, seguit de la topografia. Després, se centra en els factors climàtics: dades pluviomètriques, hidrografia, el procés de formació o gènesi dels Estanys, regim hidràulic i moviment de l’aigua. Continua amb la temperatura i l'òptica de l’aigua. I finalitza amb les mostres per anàlisis químics, tant de l’aigua com de dipòsits del fons de les llacunes.
Descriu un espai prou diferent a l’actual, ja que en aquest període hi havia menys volum aigua i les llacunes es trobaven més diferenciades les unes de les altres. Atenent a les dades, els nivells màxims d’aigua arribaven en aquest període als 5 metres de profunditat, sols en punts estratègics.
Altrament, ens narra com hi havien camps d’arrossar al voltant de l'emissari principal dels Estanys. És a dir, a ambdós costats de la séquia del Braç. I com, els llauradors usaven l’aigua d’aquest per regar els camps de cultiu. Troba la muntanyeta dels Estanys encara sencera, amb la seua forma original, sense haver segut arrossegada per la pedrera. I destaca l'existència de les restes del temple de Venus, això si, molt erosionades sobre la superfície. A més a més, tampoc estaven els ullals de la Penya ni de Quartons amb la configuració que tenen actualment. Però tampoc, es va torbar l’espai de la muntanyeta ocupat per camps de tarongers, sinó amb la seua vegetació natural. En conclusió, els seus estudis ens acosten a aquest espai natural en la dècada dels 20 del segle passat, ara fa 100 anys.
